» 22

Dues fotos de Berlin i una carta

__________________________

Aquí comença la carta 

«Barcelona, set de febrer de 2016. Benvolgut amic. Perdona que em desfogui. Aquestes paraules són un crit de ràbia i d'impotència davant tot el que m’està passant. És esfereïdor: clar i directe al cor. Estem davant una societat malalta que tritura tota persona que no segueixi la seva línia. Per què no es respecta el punt i apart d’aquest projecte? Jo sóc l’excepció que confirma la regla? Si la sóc m’haurien de donar el que demano, just per engegar la màquina cada dia. 

»Un dia me la van parar de cop d’un cop que em van donar quan em varen agafar entre vui o nou «persones» (?): policies, metges, enfermeres, guarda de seguretat i homes i me la van fotre. I això que jo estava quiet i parat. Ja no feia falta. Mentrestant, aquell que es deia «metge» amb cara de diable vermell i encès com una mona me’n va muntar una de bona. 

»Crec que ja va sent hora que es repari el mal que em van fer. No dic que el fessin volent però van cometre un error tan gran com el que jo vaig cometre: barrejar dues coses. Desde que va passar no hi hagut cap d’aquestes dues coses i tampoc hi hagut desastre: no hi hagut més violència per part meva. La violència l’han posada ells posant-me l’etiqueta, marcant-me, fent-me aquest seguiment diabòlic. Així qualsevol no balla! Em tenen acollonit només de pensar que puguin, quan vulguin, tornar-me-la a fotre. Pero aquesta vegada no sera així.  

JA SE SAP. Però si fos així la papollona podria provocar un huracà. Ja se sap que aquesta no seria la millor manera de fer-ho. Encara que ho sembli no vull la guerra. Sols vull que quedin clars alguns conceptes i fets. Entre tots —o tots— vàrem errar en alguna cosa. No tant sols jo sóc culpable. SI i NO. Ells també. Posem-hi remei. Engeguem la meva màquina una altra vegada. Que se’m doni el que a mi em funciona. Sí senyors, en mesura i la dosi exacta, que sóc com aquests nens que tenen falta de concentacio i hiperactividad.

»I això, senyors metges, ja saben que es medica. Que em pugui buscar la vida i ja no seré cap drogadicte, que aixo fa lleig de dir, sinó un malalt amb una enfermat comuna: la de voler trobar-te bé. I això d’una manera o altre tothom ho busca. Espero que es faci justícia. Crec que m’ho he guanyat. He demostrat ser valent, estar dret, donar la cara, ser intel·ligent, tenir superació i entrega, i una moral i una ètica a prova de bombes. Que me la jugo. Vaja si me la jugo. Pero aquesta és la meva força. 

»La vida que em dóna vida la dóna la dona que em va donar la vida que donen totes les dones. 

»Oi que em donaran el que reclamo i així callaré la boca? No senyors: em donaran el que jo demano i s’HAURÀ FET justícia. La justícia de Déu i no la dels homes que aquesta ja me la conec. I no se’n parlarà més, ho prometo davant de la meva mare que és el més bo i just de la humanitat i BONA DONA, dona bona.» 

Aquí acaba la carta

La imatge a de la dreta és del 1955, de Kim Manresa

La de l'esquerra és anònima, de l'any 1945. A la paret posa: 

Matilde, on ets? / Nosaltres vivim! / Lupi Trudi / Marizchen / Edu 

» 21

Tranquilitat i fermesa

Per demostrar que allò que l’altre dia li explicava al psicoanalista era veritat, avui he tornat a la pastisseria i m’han venut la bandeja que us ensenyo 

 

Com podeu veure, la semblança entre les dues és gran 

 

Quan m’ha fet entrar al despatx li he explicat 

L’entrevista ha anat bé i els temors que tenia s’han esfumat. Li he parlat amb tranquilitat i fermesa. Ha estat el primer pas per obrir una nova via. Després he fet el segon pas i he desbloquejat la via morta. Ara la porta ja estava oberta. Era la meva porta. Tant sols havia d’entrar-hi i quan ho he fet li he dit: «Miri, miri» tot ensenyant-li les dues bandejes 

He afegit: «Benvingut sigui vostè també, viatger del terra o del subsol: la línia que es projecta des del centre li desitja la felicitat» i li he explicat que abans, quan totes aquestes coses encara no es podien dir amb el llenguatge científic o artístic els poetes ho expressaven amb paraules com aquestes:  

El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge, l'una a l'altra se'l revelen les nits.
Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra; radiant com un atleta que es llança a la cursa, surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre; res no s'escapa de la seva escalfor.
És perfecta la llei del Senyor, l'ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.

» 20

Diumenge 

Diumenge, quan vaig anar a una pastisseria a comprar postres vaig passar per un carrer on hi havia una paret pintada i una llosa de la vorera tenia marcats dos cercles que semblaven encunys o restes fòssils

La dependenta em va vendre una bandeja plena d’astres i eren tan amunt que vaig haver de pujar moltes escales per menjar-me’ls. Eren boníssims 

Quan li vaig explicar al psicoanalista no s’ho creia 

Que digui el que vulgui 

                      Ell s'ho perd

» 19

Paleta de colors

Jo, com artista, m’agradaria tenir una paleta de colors com la de la imatge. Els pigments de les pintures estarien fets de radiació còsmica i tindria al meu abast tota la gama de l’univers per a poder pintar

Aquesta imatge és un mapa de la radiació còsmica de fons de microones obtinguda pel satèl·lit COBE de la NASA i d’aquesta radiació Wiquipèdia diu:

La radiació còsmica de fons (o fons còsmic de microones) és una radiació residual isòtropa procedent del període del desacoblament, quan l'univers tenia només 400.000 anys. Es correspon amb una radiació de cos negre amb un pic de temperatura de 2,725 K i una freqüència de 160,2 GHz (longitud d'ona 1,9 mm), en el rang de les microones.
La seva existència va ser predita pels cosmòlegs George Gamow, Ralph Alpher i Robert Hermann el 1948, com una conseqüència del big bang. Gamow, Alpher i Hermann van calcular que tenia una temperatura d'uns 5 kelvin. Arno Penzias i Robert Wilson van observar una radiació de fons de l'esmentada temperatura, descobriment que els va valer el Premi Nobel de Física el 1978. Actualment, la majoria de cosmòlegs consideren la radiació còsmica de fons la millor evidència del big bang.
A principis dels anys 90, el satèl·lit COBE de la NASA va aportar noves dades sobre la radiació còsmica de fons creant un mapa de microones de l'univers primitiu. Actualment, el satèl·lit WMAP, també de la NASA, continua la tasca del seu predecessor amb mesures molt més precises.

«Com artista, m’agradaria tenir una paleta de colors així» he dit en començar però suposo que això és el que li agradaria a tothom perquè a tots ens agradaria ser com Déu. D’aquí venen molts dels nostres comportaments prepotents que de vegades tenim els humans quan ens creiem que ho sabem tot o creiem tenir una paleta de colors com aquesta a les mans

I som mes petits que formiguetes

Però sembla com si aquesta manera —aquest «voler ser com Déu»— també fós una manera de correspondre a l’amor que Déu ens té

Aquesta «manera» podrà estar més o menys equivocada però aquí no hi entrarem perquè tots quan parlem de Déu anem equivocats. Només és una qüestió de graus

» 18

Tempesta. Potser un huracà

Aquesta fotografia la vaig fer posant el llibre damunt el llit. Els núvols de la tempesta acompanyen o es barregen amb els llençols

Quina fúria oi? 

Segons en quin estat d’ànim ens ho miréssim també hi podríem veure indignació, ira, irritació, impetuositat, arravatament, còlera o exasperació

L’aigua i les espurnes de l’escuma topant avall amb les roques

Després, a sota, la zona de la calma i de la serenitat on hi ha un ocell tocant amb el bec la superfície de l’aigua a punt de pescar alguna cosa i a punt també de coincidir amb el plec del full

Allà, a la meitat inferior del llibre on la serenor que desborda de l’aigua permet que la vida segueixi riu avall

Vosaltres no ho veieu també així?

» 17

Bon dia

He col·locat tot d’elements a la imatge que podeu veure perquè sovint em serveixen per treballar com si fossin les paraules d’un paràgraf
Els astres, les aquarel·les com astres, els xacres com aquarel·les, una campaneta com un xacra, Van Gog... 
Tot roda però diu alguna cosa?
De vegades aquests collages que faig penso que s'assemblen a la teologia quan humilment prova de trobar paraules per expressar l’inexpressable que és Déu
També hi ha un «logos» en tot això que jo faig que també és inexpressable i que malgrat tot, com fa la teologia, no deixo d’intentar expressar-ho
Tant la teologia com jo sempre ens quedem amb la incògnita, però, de saber si haurem estat prou humils com per arribar a comunicar alguna cosa d’allò que no es pot dir res
«Déu és amor, ens estima com una mare estima i protegeix els seus fillets i els dóna el que necessiten» diu la teologia però no sap com dir-ho perquè se sent depassada per alguna cosa molt més gran que les seves mateixes paraules i que els mateixos teòlegs que les volen dir... Una cosa anomenada amor i que mai sabem com dir

El llibre del Deuteronomi descriu com ens estima Déu però la pregunta pel «teòleg» que va escriure aquest llibre segurament que va ser semblant a la que em faig jo: hauré aconseguit de comunicar-ho?

El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers. Dt 32,10-11

» 16

Sobre tocar

Com deia, sovint tinc la sensació que em volen «tocar», que volen arribar fins allà «on sóc» per «prendre’m de mi» i fer qui sap què amb la meva persona...
Estic realment envoltat d’agressors, de lladres o d'aranyes com la vermella del dibuix o només m'ho sembla? 
I si ho estic ¿què em podrien fer realment?
Sé que no és veritat perquè és impossible: «essencialment» mai ningú no pot tocar ningú —¿qui seria tan poderós com per arribar a tocar l’ànima d’una persona?— i si haguéssim de posar-nos melodramàtics podríem dir que «tots, en el fons, sempre estem sols» però sé que això tampoc és així: Déu que em coneix i m’estima sí que ho pot: és l'únic
Portant la situació al límit, el màxim que em podrien fer seria matar-me i tant ells com jo sabem que ni així aconseguirien tocar-me ni un pèl. Com en un western els diria:

—Teniu la pistola, teniu. Au va: dispareu, covards

» 15

Sobre l'ombra que vigila 

M’he encaparrat a fer un mural pel sostre de l’entrada de la finca. L’estan remodelant. M’agradaria que veiessin que darrera meu —o és millor «dins meu»?— hi ha un altra entrada. La del creador, la de l’artista. Pero em temo que el mal geni que em caracteritza pugui més que el projecte
Malgrat tot, com que tinc prou feina no m'hi capfico massa. Encara que no ho sembli jo no tinc cap dia de festa. Aquest cap de setmana m’he fet un tip de vigilar. Potser massa. Potser perquè tinc la sensació que a mi també se'm vigila. Potser massa. Potser un dia en parlaré d’aquesta sensació que tinc de ser massa vigilat

En la fotografia podem veure com l’ombra d’una fulla de pi vigila que aquesta mateixa fulla no es tombi. Segons com sembla un mòbil de Càlder o el circuït de Möbius

» 14

He tornat a dibuixar l’estrella 

He tornat a dibuixar l’estrella... i l’ull que la veu. He tornat doncs a allò que l’estrella significa per a mi. L’estrella i el record de l’estrella. Record de llum, d’espurna i d’esclat. Record que estar bé amb mi i amb el món és possible. Record que sóc acollit i estimat. Record que un fluxe de pau i de benestar em travesssaSí: no puc negar que això m’ha passat alguna vegada —altrament no seria viu— però... ho oblidoOblido que no estic sol i que sóc estimat per DéuQue l’estrella estigués present de manera tant viva quan va néixer Jesús diu més del que diu«Recordeu, recordeu» semblava que els anava dient l’estrella als tres savis i als pastors que el buscaven...

Que avui hagi tornat a dibuixar l’estrella vol dir que tot això d’alguna manera en mi és viu, molt viu: només ho he de recordar

» 13

Agafar l'ocasió per la punta dels cabells

L’any 240 ac Posidip va escriure un epigrama en forma de preguntes i respostes a una escultura. Una traducció lliure podria ser aquesta: 

—On va néixer qui et va esculpir?
—A Sició
—Com es deia?
—Lisip
—I tú, qui ets?
—L’Ocasió poderosa
—I perquè estàs de puntetes?
—Perquè sempre corro
—I com és que tens ales als peus?
—Perquè volo com el vent
—I per què portes una navalla a la mà dreta?
—Perquè vull ensenyar als humans que sóc més veloç que qualsevol instant
—I perquè tens tants cabells davant dels ulls?
—Perquè qui em trobi em pugui agafar
—I com és que de darrera ets calb?
—Perquè un cop que he passat ningú no em pugui agafar per darrera
—I perquè et va esculpir Lisip?
—Perquè fós un ensenyament, amic, per a tots vosaltres

Pel que fa a mi, l'altra dia vaig veure que l'ocasió era més o menys com el dibuix de sota. Una mena d'engranatge: un sistema de rodes dentades que engranen les unes amb les altres i totes elles amb la vida
Però el més important és que la vaig veure
Vaig veure l'ocasió
Així, l'ocasió també era per a mi
Algú me l'oferia

                          Només a mi !

                          L'ocasió de viure !

                          Per això dono gràcies en tota ocasió

» 12

Sobre psicòlegs

Amb els psicòlegs cal anar amb compte
Segons com sembla que tinguin por de tu i que et persegueixin... 
           o m’ho sembla només a mi?
Que estiguin tranquils: Déu sap
Si no ens han d’ensenyar res...
Si ja sabem el que hem de fer...
Si han estudiat tants anys a la Universitat...
Si saben que el cap no es toca...
Si saben que ells tampoc saben...
Em sembla que em posaré a treballar seriosament i en prescindiré
Em tindré a mi mateix com a eina però al mateix temps com a material de treball
L’empresa que tinc al cap s’ho val: com a mínim és tan gran o la mateixa que la del poema de Rudyard Kipling

Si...  

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
Si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
Si pots esperar i no cansar-te de l'espera, o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odïin, sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;  

Si pots somniar -sense fer que els somnis et dominin; Si pots pensar -sense fer una fi dels pensaments;
Si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar igual aquests dos impostors;
Si pots suportar de sentir la veritat que has dit, tergirversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles; 

Si pots fer una pila de tots els guanys i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop sense dir mai res del que has perdut;
Si pots forçar el cor, els nervis, els tendons a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res llevat la Voluntat que els diu: ''Seguiu!'' 

Si pots parlar amb la gent i ser virtuós, o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
Si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; Si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, has arribat, fill meu, a ser un Home 

» 11

Cycles of Time

De vegades faig coses que només les entenc jo... i amb això també dic implícitament que els demés no les entenen. Qui entén de veritat, doncs: ells o jo?
Una d’aquestes coses és una fórmula, un concepte físic per mesurar l’espai-temps
Parteixo de la base d’un diagrama del físic i matemàtic Roger Penrose (1931) en el llibre Cycles of Time: An Extraordinary New View of the Universe (Bodley Head, 2010)
Ara només em falta posar-me a explicar-ho com fa ell
És clar que jo no he anat a la universitat
M’ho he tingut de manegar a la meva manera i em sembla que no vaig errat aquesta vegada
Sí, ara només em falta explicar-ho amb les meves eines
Seria de covards no intentar-ho
Seria de mesquins voler quedar-m'ho tan sols per a mi i no donar-ho 
La grandesa de Sir Roger no han estat ni uns coneixements, ni unes il·luminacions ni un saber flotant en l'espai del seu cap sinó aquesta: les paraules, l'explicació, l'esforç per a donar-ho
Pel que fa a mi, de moment presento el tema esquemàticament en aquest collage tot pensant en la feina que em queda per fer i com puc començar-la i això només ho puc saber jo i he de treballar net com Penrose

» 10

Lady Stardust
a l   p a r c   d e l   P u t x e t

People stared at the makeup on his face

Laughed at his long black hair, his animal grace

The boy in the bright blue jeans

Jumped up on the stage

And lady stardust sang his songs

Of darkness and disgrace

La gent li mirava el maquillatge de la cara
i es reia del llarg cabell negre i de la seva gràcia animal
El noi dels pantalons texans blaus i lluents
va saltar a l'escenari
I la senyora «polsim d’estrelles» va cantar cançons
de foscor i de torbació

» 09

Allò que hom vol

Avui he sentit la cançó La nostra alegria ningú no ens la prendrà i per uns moments l’he compartida. M’he sentit acompanyat per l’alegria i pels qui la cantaven...
I... era  evident que hi participava perquè, de la manera que fós, jo també estava alegre... 
Per uns moments més o menys llargs: en l’alegria, la quantitat o la durada no és important...

Quan pressentim veient la branca nua,
que, malgrat tot l'ametller florirà;
quan esperem al cor de la nit crua,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà

És cert que el món on jo visc és un altre. Més dificil, més complexe si voleu, però no exempt d’encant. He d’acceptar que les coses són com són. No són ni més bones ni més dolentes. Són les que hi ha. Les he d’acceptar tal com venen. En tot cas, les dolentes ja marxaran. He d’esperar que sigui així. Per això, entretant, faig el que faig: faig... alguna cosa! No faig «no-res»! 
Tinc una feina envejable. No em puc queixar: cuidar i vigilar a la mare. Ella també em cuida i em vigila. Què més puc demanar? Estic aprenent moltes coses en aquest ofici. Si ho expliqués el món es riuria de mi però...

Si en soledat vetllem el ble que crema
per si un amor ens allarga la mà;
quan l'amistat desbordi tot esquema,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà

 

Si ho expliqués el món es riuria de mi com es riuria del meu dibuix, però...

...allò que hom vol sempre ho pot abastar

» 08

Ziggy Stardust

Avui ha mort David Bowie. Se li va dil·latar la nineta de l'ull dret d’un cop de pilota quan era petit. Per ell «moc fitxa» avui en el meu joc d’escacs particular

Les coses cal creure-les i cal ser conseqüent amb elles. Jo me les crec i sóc conseqüent per això faig el que faig i, si ho he de fer sol, cap problema
Tot i que ben pensat potser tot això —totes aquestes coses— cal fer-les sol... però també acompanyat al mateix temps
Sol perquè sóc com sóc i no hi ha ningú com jo i, si segueixo vivint, és senyal que Déu m’estima i ho vol així i no m’estimaria si em comportés d’una manera diferent
Però només sol em tornaria boig
Per això cal acceptar —i donar!— la companyia
Fer el meu camí solitari però junts, amb d'altres solitaris com jo, jugant tots el joc que ens toca jugar

Caminar junts té les seves regles. Caminar sol també
Caminar, seguir sota aquest ull que tant ens estima i que tot ho veu 

He dibuixat un mantell en el centre del qual hi ha un quadrat
He «mogut fitxa»: un quadrat on hi ha un CDR com un ull
He dibuixat un ull en l'acte de veure-hi
L’ull que ens veu i que ho veu tot?

Seguim  

No ens podem queixar

» 07

A lonely CDR balad

Faig una via molt solitaria, és veritat, i em sembla que no és gaire ben vist 

No és fàcil 

No és cap «autoflajelament» com alguns creuen. La meva reclusió, el meu retir, el meu aïllament són per no ferir. Perquè la realitat sempre te la serveixen crua i arriba a ser indigesta 

Potser ha arribat el moment que m’obri per poder treballar tots plegats. Se m’ha d’ensenyar com fer-ho 

Tinc raó 

Pel que fa a mi, paciència: seguiré treballant. Seguiré visitant «l’interior de la meva terra i seguiré rectificant» com deien els alquimistes

» 06

Com una entrada

Voldria que això fos l'entrada
Hauria de ser l’entrada a un canvi de paradigma per part de tots
Aquí tothom seria necessari amb les seves virtuts i limitacions
No sobraria ningú ni ningu hauria de pagar per això
Cadascú de nosaltres posaria el seu granet de sorra per fer anar el relotge
Cadascú a la seva manera intentant no ferir els altres
Cadascú contruïnt no un somni sinó la convivència del dia a dia
Per això lluito i m’empipo amb mi mateix quan no ho aconsegueixo
Aquesta seria l'entrada que regalaria: el millor de mi... o això voldria
Voldria que aquesta entrada fós una exposició amb l'obra creada i viscuda
Alguna cosa que em donés l’entrada a mi

          He de treballar més? 

                    Què és el que s’em demana? 

                              He de canviar el rumb?

                                        Així doncs, d'entrada això: 

» 05

Un record: les naus Voyager

El tema és la percepció que fem de les coses 

» 04

Una reflexió 

Remenant el bloc apropositdelfullverd, m’he topat amb la possibilitat que «l'esperança punxi» —si voleu llegir-ho feu clic aquí— i per uns moments he tingut una visió 

M’ha vingut després d’escriure unes paraules esparses sobre la pau i la llibertat 

I com punxa l’esperança —o com punxo jo— en un tema tan delicat? 

D’entrada diria que el terror —vegeu aquí— no es pot justificar i em sembla que és un deure moral pel bé de la democràcia el reflexionar sobre tot allò que s’ha fet malament per haver arribat fins aquest punt: 

La venda d’armes —al detall o l’engròs— 

Els guetos —els sectors socials delimitats on la majoria de la població té unes característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la societat— 

El menyspreu per «la» cultura —i per totes «les» cultures—

El capitalisme salvatge —no domesticat, esquerp, rude, intractable, brutal—

La xarxa o «l'internet» —embrutides pel bombardeig sense treva amb publicitat vírica— 

La falta d’ètica política —que ens vol fer tornar a uns valors superats des de fa temps—

Tot això punxa... molt 

Em sembla que si volem assolir la «normalitat» no tocarà més remei que... punxar-se o deixar-se punxar per l’esperança 

Per això caldria, sí, lluitar i lluitar però sobretot  R E C T I F I C A R * 

Potser aleshores la victòria no només serà nostra sinó de tots 

Ho juro!  Jaume 

—Ai que em punxo!—  

 

(*) Rectificar: el «vitriol» dels alquimistes! Segons ells la paraula «vitriol» és un acròstic format per les inicials d’aquesta frase: Visita l’Interior de la Terra i, Rectificant, Inventa (1) l’Oculta Làpida (2) 

(1) La paraula «inventar», aquí, és equivalent a «ressucitar» en el sentit que ara, com que ja has visitat o coneixes la part més fosca de la teva terra pots tornar a tenir vida: estàs obligat a «inventar-la», no te'n pots escapolir 

(2) La paraula «làpida» en llatí també vol dir «pedra» o «terra» 

La frase, en llatí, sona així: «Visita Interiora Terrae Rectificandoque Invenies Occultum Lapidem»

» 03

Una carta al Francesc 

informàtic i enginyer de telecomunicacions

Benvolgut Francesc. Podria ser que un mòbil, que té un petit cervell amb tota la informació que li poso i que passa pels seus circuits, pugués assolir una inteligència —una «consciència»— i pugués prendre en un moment donat decicions pròpies que tinguessin molt  a veure amb les virtuts i els defectes de la personalitat de qui el manipula?

Vaja, que d’alguna manera li estigui donant una vida d’acord amb les matèries de les quals jo, per exemple, busco informació a la xarxa com ara matemàtiques, física, humanitats, filosofia, religió, etc
Té tela, oi, aquesta suposició?

Disquet... Xip... Consciència...

«Xip_01»

«Disquet»

«Xip_02»

«Xip_03 o Xip de la consciència»

«Xip_04»

«Xip_05»

Teoria quàntica
______________________________________________________

Aquest dibuix té una historia molt maca també relacionada d’alguna manera amb la carta que t'escric

L’altre dia, mentre seia a un dels bancs del jardins del Doctor Roig, barrinava sobre problemes de física i les energies de l’univers, feia esquemes i diagrames en color de la simetria de les resistències dels pols negatiu i positiu i el seu contingut en el espai

El groc seria entrellaçable amb el vermell en un espai neutre 
El blau seria el camp o l’espai per on circulen les energies 
El verd seria la força del buit que abraça als altres dos colors

Són enmig de dos cercles que simbolitzen una dinamo ascendent i una altre desendent. Com l’electromagnetisme d’un petit forat negre

Aliè al dibuix o al diagrama de forçes que estaba sorgint no vaig saber fins més tard que el dibuix era la cara del sol somrient i la de la lluna melancòlica

No hi havia dubte

La força masculina i la força femenina s’ajuntaven interpretant un paper d’energia creadora: el sol i la lluna

L'home i la dona venim de l’espai o «caldo de cultiu» de les estrelles i allà tornarem

Déu mostrava en el dibuix d’un nen l’essència de la vida i aquest mateix dibuix era la resposta al gran misteri

» 02

Un xat 

En Jaume escriu:

Al cap d’uns dies de dibuixar el disc d'or en el llibre m’adono que la figura en porta un a la ma. Va ser una sorpresa.
Què simbolitza aquest disc?
Pot ser la pedra filosofal?
La transmutacio del mercuri en or?
M’ho pots aclarir?
És un senyal que també em marca a mi...
Quin missatge he de treure del misteri del disc?
Els dibuixo a tot arreu. Es una obsessió. Em pregunto el perquè de tot això. Forma part de la meva cosmologia de l’univers i els associo a civilitzacions alienes. 
M’agradaria desxifrar el missatge. Comunicar-me amb «ells»
Quin secret ens guarden les estrelles?
Bona nit, company 

 

Bona nit, Jaume. Jo no hi entenc d’això. Veig que símbols d’aquests es repeteixen en totes les cultures. Són símbols bàsics o primaris —cercles, espirals— que si et fixes en l'ull d’un infant els pots trobar. Diuen allò que són. No diuen més. Són les paraules que fem servir per parlar d’ells. Aquesta busca de transcendència que tu simbolitzes amb l’estrella jo la veig així: Alguns —tres— una vegada van formular la pregunta d’aquesta manera: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo» S’entén que aquí «rei» és la personificació d’aquesta transcendència que com que és absoluta també és i inclou tot i tothom. Per això aquesta pregunta va crear tanta expectativa i intensos desitjos de saber-ne exactament els detalls: «Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella». Com és sabut, però, fins que no et poses a caminar mai no apareix cap vestigi de res: «Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que...» «l'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa» «...fins que l’estrella s'aturà damunt el lloc on era l'infant»

» 01

Hola amics

Estic treballant en la felicitació de Nadal d’enguany en la qual m’agradaria tenir present la situació social en un món canviant
Us ensenyaré el projecte abans de tenir-la acabada. D'aquesta manera podré dir alguna cosa més que les paraules que són habituals aquests dies

Parteix del treball que vaig fer l’any passat en el qual assolia una hiperzona on començava el domini de l’espai-temps. «L’univers és meu», em deia a mi mateix, i ho vaig simbolitzar amb el cercle, la rodona i el punt: la unitat. Però ja som a punt del 2016: la terra plora i tots mirem el cel...

Aquest any li toca al triangle que simbolitza Déu que apareix, tot i que diluït com una boira

Desitjo que aquest Nadal ens porti pau i llibertat a tots els homes i a les seves creences

La pau, acompanyada de la llibertat, és el més sagrat que tenim. Són dos pilars bàsics. Si els taquem amb sang els perdem

«Els indicadors de la nau, l'ordinador d’abord i l'ajudant de comandament m’informen que portem un desfasament d’un any i que hem entrat en una zona fosca: el futur. Cap problema: activarem l’hiperespai i arribarem a la terra amb la data corregida»

També aprofito per ensenyar-vos les estrelles que porto com a galons. Me les he guanyades a pols. Adornen les nits del meu univers. Si us hi fixeu bé, algunes quan es combinen, formen la mirada neta d’un nen gran

M'agradaria que un mural com aquest adornés la seu de l'UNICEF 

en homenatge als nens maltractats

Geometria sagrada o simetria dinàmica... 

L'estel... la muntanya... l'abet... 

el copet de neu... la caseta... 

les copes de cava... 

Tot en un dibuix. La tríada. El símbol de Déu fet home

_________________ Endreça de l'autor a la nadala _________________

Fa dos anys vaig començar la postal de Nadal asociada a una figura geomètrica. Primer va ser el quadrat que s'asocia a la totalitat i a la plenitud. L'any següent li va tocar al cercle que s'associa a la unitat, a la llavor i al principi. Enguany toca el triangle. Figura de Déu creador. La triada que conté la prudència, la saviesa, la pietat, l'amistat, la pau i l'harmonia. Una manifestacio de relació i d'equilibri

_________________ Resposta de Matilde Manyà _________________

Molt bonic, Jaume, m'agrada molt el teu dibuix. Quins conceptes tan extraordinaris que té associats el triangle: prudència —sempre convenient— saviesa —tant de bo fóssim savis: ens equivocaríem menys— la pietat —qualitat dels generosos— l'amistat —que enriqueix la vida—la pau —que agermana tothom— i l'harmonia —font de benestar. Et desitjo que el triangle que has triat per compartir aquest any amb nosaltres t'acompanyi tot l'any en la recerca de la plenitud

_________________ Resposta de Jaume Manyà _________________

Gràcies per aquestes paraules tan mesurades com plenes de sentit. Me les guardo al cor. Com a creient que sóc, pregaré a Déu per tots vosaltres, perquè el meu univers ple d'estels us il·lumini a tots vosaltres que m’estimeu tant. Una abraçada ben forta

____________ Invitació primera ____________

Us convido a escriure algun comentari

(Vegeu a sota)

____________ Invitació segona ____________

Us convido a visitar un altre bloc: 

«Vaig per camins que no volen drecera...»

(Cliqueu aquí)