7 de febrer de 2016

» 22

Dues fotos de Berlin i una carta

__________________________
Aquí comença la carta 
«Barcelona, set de febrer de 2016. Benvolgut amic. Perdona que em desfogui. Aquestes paraules són un crit de ràbia i d'impotència davant tot el que m’està passant. És esfereïdor: clar i directe al cor. Estem davant una societat malalta que tritura tota persona que no segueixi la seva línia. Per què no es respecta el punt i apart d’aquest projecte? Jo sóc l’excepció que confirma la regla? Si la sóc m’haurien de donar el que demano, just per engegar la màquina cada dia. 
»Un dia me la van parar de cop d’un cop que em van donar quan em varen agafar entre vui o nou «persones» (?): policies, metges, enfermeres, guarda de seguretat i homes i me la van fotre. I això que jo estava quiet i parat. Ja no feia falta. Mentrestant, aquell que es deia «metge» amb cara de diable vermell i encès com una mona me’n va muntar una de bona. 
»Crec que ja va sent hora que es repari el mal que em van fer. No dic que el fessin volent però van cometre un error tan gran com el que jo vaig cometre: barrejar dues coses. Desde que va passar no hi hagut cap d’aquestes dues coses i tampoc hi hagut desastre: no hi hagut més violència per part meva. La violència l’han posada ells posant-me l’etiqueta, marcant-me, fent-me aquest seguiment diabòlic. Així qualsevol no balla! Em tenen acollonit només de pensar que puguin, quan vulguin, tornar-me-la a fotre. Pero aquesta vegada no sera així.  
JA SE SAP. Però si fos així la papollona podria provocar un huracà. Ja se sap que aquesta no seria la millor manera de fer-ho. Encara que ho sembli no vull la guerra. Sols vull que quedin clars alguns conceptes i fets. Entre tots —o tots— vàrem errar en alguna cosa. No tant sols jo sóc culpable. SI i NO. Ells també. Posem-hi remei. Engeguem la meva màquina una altra vegada. Que se’m doni el que a mi em funciona. Sí senyors, en mesura i la dosi exacta, que sóc com aquests nens que tenen falta de concentacio i hiperactividad.
»I això, senyors metges, ja saben que es medica. Que em pugui buscar la vida i ja no seré cap drogadicte, que aixo fa lleig de dir, sinó un malalt amb una enfermat comuna: la de voler trobar-te bé. I això d’una manera o altre tothom ho busca. Espero que es faci justícia. Crec que m’ho he guanyat. He demostrat ser valent, estar dret, donar la cara, ser intel·ligent, tenir superació i entrega, i una moral i una ètica a prova de bombes. Que me la jugo. Vaja si me la jugo. Pero aquesta és la meva força. 
»La vida que em dóna vida la dóna la dona que em va donar la vida que donen totes les dones. 
»Oi que em donaran el que reclamo i així callaré la boca? No senyors: em donaran el que jo demano i s’HAURÀ FET justícia. La justícia de Déu i no la dels homes que aquesta ja me la conec. I no se’n parlarà més, ho prometo davant de la meva mare que és el més bo i just de la humanitat i BONA DONA, dona bona.» 
Aquí acaba la carta
La imatge a de la dreta és del 1955, de Kim Manresa
La de l'esquerra és anònima, de l'any 1945. A la paret posa: 
Matilde, on ets? / Nosaltres vivim! / Lupi Trudi / Marizchen / Edu 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada