11 de febrer del 2016

» 23

Us vull ensenyar la meva cambra


Ensenyar la cambra és com ensenyar la intimitat 
Ensenyar la intimitat és com ensenyar el millor de tu mateix 
Ensenyar el millor d'un mateix és ensenyar els millors desitjos que tenim envers els altres —els amics, els que m’envolten, els que no són ni massa lluny ni massa aprop— i, per extensió, a tots els demés: a tot el món! 
Ensenyar el millor d’un mateix: ensenyar tot allò que surt mi i que he de decidir què n'he de fer, ensenyar el perquè de tota aquesta aventura que és la meva vida 
Ensenyar el millor d’un mateix: en tinc moltes ganes! Crec que sóc un personatge prou interesant malgrat les defenses o les fugides de to que pugui tenir de tant en tant...  
Ensenyar el millor d’un mateix: aquesta aquarel·la és molt maca per ser ensenyada. Per això us la dono en ofrena de mi mateix
 
«Doneu-me un punt de recolzament i us mouré el món» 
Doncs bé, és com si avui hagués trobat aquest punt i us pugués dir: «Aquí el teniu. Aquí em teniu».

7 de febrer del 2016

» 22

Dues fotos de Berlin i una carta

__________________________
Aquí comença la carta 
«Barcelona, set de febrer de 2016. Benvolgut amic. Perdona que em desfogui. Aquestes paraules són un crit de ràbia i d'impotència davant tot el que m’està passant. És esfereïdor: clar i directe al cor. Estem davant una societat malalta que tritura tota persona que no segueixi la seva línia. Per què no es respecta el punt i apart d’aquest projecte? Jo sóc l’excepció que confirma la regla? Si la sóc m’haurien de donar el que demano, just per engegar la màquina cada dia. 
»Un dia me la van parar de cop d’un cop que em van donar quan em varen agafar entre vui o nou «persones» (?): policies, metges, enfermeres, guarda de seguretat i homes i me la van fotre. I això que jo estava quiet i parat. Ja no feia falta. Mentrestant, aquell que es deia «metge» amb cara de diable vermell i encès com una mona me’n va muntar una de bona. 
»Crec que ja va sent hora que es repari el mal que em van fer. No dic que el fessin volent però van cometre un error tan gran com el que jo vaig cometre: barrejar dues coses. Desde que va passar no hi hagut cap d’aquestes dues coses i tampoc hi hagut desastre: no hi hagut més violència per part meva. La violència l’han posada ells posant-me l’etiqueta, marcant-me, fent-me aquest seguiment diabòlic. Així qualsevol no balla! Em tenen acollonit només de pensar que puguin, quan vulguin, tornar-me-la a fotre. Pero aquesta vegada no sera així.  
JA SE SAP. Però si fos així la papollona podria provocar un huracà. Ja se sap que aquesta no seria la millor manera de fer-ho. Encara que ho sembli no vull la guerra. Sols vull que quedin clars alguns conceptes i fets. Entre tots —o tots— vàrem errar en alguna cosa. No tant sols jo sóc culpable. SI i NO. Ells també. Posem-hi remei. Engeguem la meva màquina una altra vegada. Que se’m doni el que a mi em funciona. Sí senyors, en mesura i la dosi exacta, que sóc com aquests nens que tenen falta de concentacio i hiperactividad.
»I això, senyors metges, ja saben que es medica. Que em pugui buscar la vida i ja no seré cap drogadicte, que aixo fa lleig de dir, sinó un malalt amb una enfermat comuna: la de voler trobar-te bé. I això d’una manera o altre tothom ho busca. Espero que es faci justícia. Crec que m’ho he guanyat. He demostrat ser valent, estar dret, donar la cara, ser intel·ligent, tenir superació i entrega, i una moral i una ètica a prova de bombes. Que me la jugo. Vaja si me la jugo. Pero aquesta és la meva força. 
»La vida que em dóna vida la dóna la dona que em va donar la vida que donen totes les dones. 
»Oi que em donaran el que reclamo i així callaré la boca? No senyors: em donaran el que jo demano i s’HAURÀ FET justícia. La justícia de Déu i no la dels homes que aquesta ja me la conec. I no se’n parlarà més, ho prometo davant de la meva mare que és el més bo i just de la humanitat i BONA DONA, dona bona.» 
Aquí acaba la carta
La imatge a de la dreta és del 1955, de Kim Manresa
La de l'esquerra és anònima, de l'any 1945. A la paret posa: 
Matilde, on ets? / Nosaltres vivim! / Lupi Trudi / Marizchen / Edu 

2 de febrer del 2016

» 21

Tranquilitat i fermesa
Per demostrar que allò que l’altre dia li explicava al psicoanalista era veritat, avui he tornat a la pastisseria i m’han venut la bandeja que us ensenyo 
 
Com podeu veure, la semblança entre les dues és gran 
 
Quan m’ha fet entrar al despatx li he explicat 
L’entrevista ha anat bé i els temors que tenia s’han esfumat. Li he parlat amb tranquilitat i fermesa. Ha estat el primer pas per obrir una nova via. Després he fet el segon pas i he desbloquejat la via morta. Ara la porta ja estava oberta. Era la meva porta. Tant sols havia d’entrar-hi i quan ho he fet li he dit: «Miri, miri» tot ensenyant-li les dues bandejes 
He afegit: «Benvingut sigui vostè també, viatger del terra o del subsol: la línia que es projecta des del centre li desitja la felicitat» i li he explicat que abans, quan totes aquestes coses encara no es podien dir amb el llenguatge científic o artístic els poetes ho expressaven amb paraules com aquestes:  
El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge, l'una a l'altra se'l revelen les nits.
Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra; radiant com un atleta que es llança a la cursa, surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre; res no s'escapa de la seva escalfor.
És perfecta la llei del Senyor, l'ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.

1 de febrer del 2016

» 20

Diumenge 
Diumenge, quan vaig anar a una pastisseria a comprar postres vaig passar per un carrer on hi havia una paret pintada i una llosa de la vorera tenia marcats dos cercles que semblaven encunys o restes fòssils
La dependenta em va vendre una bandeja plena d’astres i eren tan amunt que vaig haver de pujar moltes escales per menjar-me’ls. Eren boníssims 
Quan li vaig explicar al psicoanalista no s’ho creia 
Que digui el que vulgui 
                      Ell s'ho perd