31 de gener del 2016

» 19

Paleta de colors

Jo, com artista, m’agradaria tenir una paleta de colors com la de la imatge. Els pigments de les pintures estarien fets de radiació còsmica i tindria al meu abast tota la gama de l’univers per a poder pintar




Aquesta imatge és un mapa de la radiació còsmica de fons de microones obtinguda pel satèl·lit COBE de la NASA i d’aquesta radiació Wiquipèdia diu:
La radiació còsmica de fons (o fons còsmic de microones) és una radiació residual isòtropa procedent del període del desacoblament, quan l'univers tenia només 400.000 anys. Es correspon amb una radiació de cos negre amb un pic de temperatura de 2,725 K i una freqüència de 160,2 GHz (longitud d'ona 1,9 mm), en el rang de les microones.
La seva existència va ser predita pels cosmòlegs George Gamow, Ralph Alpher i Robert Hermann el 1948, com una conseqüència del big bang. Gamow, Alpher i Hermann van calcular que tenia una temperatura d'uns 5 kelvin. Arno Penzias i Robert Wilson van observar una radiació de fons de l'esmentada temperatura, descobriment que els va valer el Premi Nobel de Física el 1978. Actualment, la majoria de cosmòlegs consideren la radiació còsmica de fons la millor evidència del big bang.
A principis dels anys 90, el satèl·lit COBE de la NASA va aportar noves dades sobre la radiació còsmica de fons creant un mapa de microones de l'univers primitiu. Actualment, el satèl·lit WMAP, també de la NASA, continua la tasca del seu predecessor amb mesures molt més precises.
«Com artista, m’agradaria tenir una paleta de colors així» he dit en començar però suposo que això és el que li agradaria a tothom perquè a tots ens agradaria ser com Déu. D’aquí venen molts dels nostres comportaments prepotents que de vegades tenim els humans quan ens creiem que ho sabem tot o creiem tenir una paleta de colors com aquesta a les mans
I som mes petits que formiguetes
Però sembla com si aquesta manera —aquest «voler ser com Déu»— també fós una manera de correspondre a l’amor que Déu ens té
Aquesta «manera» podrà estar més o menys equivocada però aquí no hi entrarem perquè tots quan parlem de Déu anem equivocats. Només és una qüestió de graus

30 de gener del 2016

» 18

Tempesta. Potser un huracà



Aquesta fotografia la vaig fer posant el llibre damunt el llit. Els núvols de la tempesta acompanyen o es barregen amb els llençols
Quina fúria oi? 
Segons en quin estat d’ànim ens ho miréssim també hi podríem veure indignació, ira, irritació, impetuositat, arravatament, còlera o exasperació
L’aigua i les espurnes de l’escuma topant avall amb les roques
Després, a sota, la zona de la calma i de la serenitat on hi ha un ocell tocant amb el bec la superfície de l’aigua a punt de pescar alguna cosa i a punt també de coincidir amb el plec del full
Allà, a la meitat inferior del llibre on la serenor que desborda de l’aigua permet que la vida segueixi riu avall
Vosaltres no ho veieu també així?

29 de gener del 2016

» 17

Bon dia


He col·locat tot d’elements a la imatge que podeu veure perquè sovint em serveixen per treballar com si fossin les paraules d’un paràgraf
Els astres, les aquarel·les com astres, els xacres com aquarel·les, una campaneta com un xacra, Van Gog... 
Tot roda però diu alguna cosa?
De vegades aquests collages que faig penso que s'assemblen a la teologia quan humilment prova de trobar paraules per expressar l’inexpressable que és Déu
També hi ha un «logos» en tot això que jo faig que també és inexpressable i que malgrat tot, com fa la teologia, no deixo d’intentar expressar-ho
Tant la teologia com jo sempre ens quedem amb la incògnita, però, de saber si haurem estat prou humils com per arribar a comunicar alguna cosa d’allò que no es pot dir res
«Déu és amor, ens estima com una mare estima i protegeix els seus fillets i els dóna el que necessiten» diu la teologia però no sap com dir-ho perquè se sent depassada per alguna cosa molt més gran que les seves mateixes paraules i que els mateixos teòlegs que les volen dir... Una cosa anomenada amor i que mai sabem com dir

El llibre del Deuteronomi descriu com ens estima Déu però la pregunta pel «teòleg» que va escriure aquest llibre segurament que va ser semblant a la que em faig jo: hauré aconseguit de comunicar-ho?
El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers. Dt 32,10-11

28 de gener del 2016

» 16

Sobre tocar

Com deia, sovint tinc la sensació que em volen «tocar», que volen arribar fins allà «on sóc» per «prendre’m de mi» i fer qui sap què amb la meva persona...
Estic realment envoltat d’agressors, de lladres o d'aranyes com la vermella del dibuix o només m'ho sembla? 
I si ho estic ¿què em podrien fer realment?
Sé que no és veritat perquè és impossible: «essencialment» mai ningú no pot tocar ningú —¿qui seria tan poderós com per arribar a tocar l’ànima d’una persona?— i si haguéssim de posar-nos melodramàtics podríem dir que «tots, en el fons, sempre estem sols» però sé que això tampoc és així: Déu que em coneix i m’estima sí que ho pot: és l'únic
Portant la situació al límit, el màxim que em podrien fer seria matar-me i tant ells com jo sabem que ni així aconseguirien tocar-me ni un pèl. Com en un western els diria:
—Teniu la pistola, teniu. Au va: dispareu, covards

27 de gener del 2016

» 15

Sobre l'ombra que vigila 

M’he encaparrat a fer un mural pel sostre de l’entrada de la finca. L’estan remodelant. M’agradaria que veiessin que darrera meu —o és millor «dins meu»?— hi ha un altra entrada. La del creador, la de l’artista. Pero em temo que el mal geni que em caracteritza pugui més que el projecte
Malgrat tot, com que tinc prou feina no m'hi capfico massa. Encara que no ho sembli jo no tinc cap dia de festa. Aquest cap de setmana m’he fet un tip de vigilar. Potser massa. Potser perquè tinc la sensació que a mi també se'm vigila. Potser massa. Potser un dia en parlaré d’aquesta sensació que tinc de ser massa vigilat
En la fotografia podem veure com l’ombra d’una fulla de pi vigila que aquesta mateixa fulla no es tombi. Segons com sembla un mòbil de Càlder o el circuït de Möbius

23 de gener del 2016

» 14

He tornat a dibuixar l’estrella 
He tornat a dibuixar l’estrella... i l’ull que la veu. He tornat doncs a allò que l’estrella significa per a mi. L’estrella i el record de l’estrella. Record de llum, d’espurna i d’esclat. Record que estar bé amb mi i amb el món és possible. Record que sóc acollit i estimat. Record que un fluxe de pau i de benestar em travesssaSí: no puc negar que això m’ha passat alguna vegada —altrament no seria viu— però... ho oblidoOblido que no estic sol i que sóc estimat per DéuQue l’estrella estigués present de manera tant viva quan va néixer Jesús diu més del que diu«Recordeu, recordeu» semblava que els anava dient l’estrella als tres savis i als pastors que el buscaven...
Que avui hagi tornat a dibuixar l’estrella vol dir que tot això d’alguna manera en mi és viu, molt viu: només ho he de recordar

22 de gener del 2016

» 13

Agafar l'ocasió per la punta dels cabells

L’any 240 ac Posidip va escriure un epigrama en forma de preguntes i respostes a una escultura. Una traducció lliure podria ser aquesta: 
—On va néixer qui et va esculpir?
—A Sició
—Com es deia?
—Lisip
—I tú, qui ets?
—L’Ocasió poderosa
—I perquè estàs de puntetes?
—Perquè sempre corro
—I com és que tens ales als peus?
—Perquè volo com el vent
—I per què portes una navalla a la mà dreta?
—Perquè vull ensenyar als humans que sóc més veloç que qualsevol instant
—I perquè tens tants cabells davant dels ulls?
—Perquè qui em trobi em pugui agafar
—I com és que de darrera ets calb?
—Perquè un cop que he passat ningú no em pugui agafar per darrera
—I perquè et va esculpir Lisip?
—Perquè fós un ensenyament, amic, per a tots vosaltres
Pel que fa a mi, l'altra dia vaig veure que l'ocasió era més o menys com el dibuix de sota. Una mena d'engranatge: un sistema de rodes dentades que engranen les unes amb les altres i totes elles amb la vida
Però el més important és que la vaig veure
Vaig veure l'ocasió
Així, l'ocasió també era per a mi
Algú me l'oferia
                          Només a mi !


                          L'ocasió de viure !
                          Per això dono gràcies en tota ocasió

17 de gener del 2016

» 12

Sobre psicòlegs

Amb els psicòlegs cal anar amb compte
Segons com sembla que tinguin por de tu i que et persegueixin... 
           o m’ho sembla només a mi?
Que estiguin tranquils: Déu sap
Si no ens han d’ensenyar res...
Si ja sabem el que hem de fer...
Si han estudiat tants anys a la Universitat...
Si saben que el cap no es toca...
Si saben que ells tampoc saben...
Em sembla que em posaré a treballar seriosament i en prescindiré
Em tindré a mi mateix com a eina però al mateix temps com a material de treball
L’empresa que tinc al cap s’ho val: com a mínim és tan gran o la mateixa que la del poema de Rudyard Kipling
Si...  
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
Si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
Si pots esperar i no cansar-te de l'espera, o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odïin, sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;  
Si pots somniar -sense fer que els somnis et dominin; Si pots pensar -sense fer una fi dels pensaments;
Si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar igual aquests dos impostors;
Si pots suportar de sentir la veritat que has dit, tergirversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles; 
Si pots fer una pila de tots els guanys i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop sense dir mai res del que has perdut;
Si pots forçar el cor, els nervis, els tendons a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res llevat la Voluntat que els diu: ''Seguiu!'' 
Si pots parlar amb la gent i ser virtuós, o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
Si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; Si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, has arribat, fill meu, a ser un Home 

15 de gener del 2016

» 11

Cycles of Time
De vegades faig coses que només les entenc jo... i amb això també dic implícitament que els demés no les entenen. Qui entén de veritat, doncs: ells o jo?
Una d’aquestes coses és una fórmula, un concepte físic per mesurar l’espai-temps
Parteixo de la base d’un diagrama del físic i matemàtic Roger Penrose (1931) en el llibre Cycles of Time: An Extraordinary New View of the Universe (Bodley Head, 2010)
Ara només em falta posar-me a explicar-ho com fa ell
És clar que jo no he anat a la universitat
M’ho he tingut de manegar a la meva manera i em sembla que no vaig errat aquesta vegada
Sí, ara només em falta explicar-ho amb les meves eines
Seria de covards no intentar-ho
Seria de mesquins voler quedar-m'ho tan sols per a mi i no donar-ho 
La grandesa de Sir Roger no han estat ni uns coneixements, ni unes il·luminacions ni un saber flotant en l'espai del seu cap sinó aquesta: les paraules, l'explicació, l'esforç per a donar-ho
Pel que fa a mi, de moment presento el tema esquemàticament en aquest collage tot pensant en la feina que em queda per fer i com puc començar-la i això només ho puc saber jo i he de treballar net com Penrose

» 10

Lady Stardust
a l   p a r c   d e l   P u t x e t


People stared at the makeup on his face
Laughed at his long black hair, his animal grace
The boy in the bright blue jeans
Jumped up on the stage
And lady stardust sang his songs
Of darkness and disgrace
La gent li mirava el maquillatge de la cara
i es reia del llarg cabell negre i de la seva gràcia animal
El noi dels pantalons texans blaus i lluents
va saltar a l'escenari
I la senyora «polsim d’estrelles» va cantar cançons
de foscor i de torbació

14 de gener del 2016

» 09

Allò que hom vol

Avui he sentit la cançó La nostra alegria ningú no ens la prendrà i per uns moments l’he compartida. M’he sentit acompanyat per l’alegria i pels qui la cantaven...
I... era  evident que hi participava perquè, de la manera que fós, jo també estava alegre... 
Per uns moments més o menys llargs: en l’alegria, la quantitat o la durada no és important...
Quan pressentim veient la branca nua,
que, malgrat tot l'ametller florirà;
quan esperem al cor de la nit crua,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà
És cert que el món on jo visc és un altre. Més dificil, més complexe si voleu, però no exempt d’encant. He d’acceptar que les coses són com són. No són ni més bones ni més dolentes. Són les que hi ha. Les he d’acceptar tal com venen. En tot cas, les dolentes ja marxaran. He d’esperar que sigui així. Per això, entretant, faig el que faig: faig... alguna cosa! No faig «no-res»! 
Tinc una feina envejable. No em puc queixar: cuidar i vigilar a la mare. Ella també em cuida i em vigila. Què més puc demanar? Estic aprenent moltes coses en aquest ofici. Si ho expliqués el món es riuria de mi però...
Si en soledat vetllem el ble que crema
per si un amor ens allarga la mà;
quan l'amistat desbordi tot esquema,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà
 
Si ho expliqués el món es riuria de mi com es riuria del meu dibuix, però...
...allò que hom vol sempre ho pot abastar

» 08

Ziggy Stardust

Avui ha mort David Bowie. Se li va dil·latar la nineta de l'ull dret d’un cop de pilota quan era petit. Per ell «moc fitxa» avui en el meu joc d’escacs particular
Les coses cal creure-les i cal ser conseqüent amb elles. Jo me les crec i sóc conseqüent per això faig el que faig i, si ho he de fer sol, cap problema
Tot i que ben pensat potser tot això —totes aquestes coses— cal fer-les sol... però també acompanyat al mateix temps

Sol perquè sóc com sóc i no hi ha ningú com jo i, si segueixo vivint, és senyal que Déu m’estima i ho vol així i no m’estimaria si em comportés d’una manera diferent

Però només sol em tornaria boig
Per això cal acceptar —i donar!— la companyia
Fer el meu camí solitari però junts, amb d'altres solitaris com jo, jugant tots el joc que ens toca jugar
Caminar junts té les seves regles. Caminar sol també
Caminar, seguir sota aquest ull que tant ens estima i que tot ho veu 
He dibuixat un mantell en el centre del qual hi ha un quadrat
He «mogut fitxa»: un quadrat on hi ha un
CDR com un ull
He dibuixat un ull en l'acte de veure-hi
L’ull que ens veu i que ho veu tot?

Seguim  
No ens podem queixar

10 de gener del 2016

» 07

A lonely CDR balad
Faig una via molt solitaria, és veritat, i em sembla que no és gaire ben vist 
No és fàcil 
No és cap «autoflajelament» com alguns creuen. La meva reclusió, el meu retir, el meu aïllament són per no ferir. Perquè la realitat sempre te la serveixen crua i arriba a ser indigesta 
Potser ha arribat el moment que m’obri per poder treballar tots plegats. Se m’ha d’ensenyar com fer-ho 
Tinc raó 
Pel que fa a mi, paciència: seguiré treballant. Seguiré visitant «l’interior de la meva terra i seguiré rectificant» com deien els alquimistes