11 de maig del 2016

» 38

n à m a s t e
La postura de la noia d'aquesta imatge té l’origen en la salutació índia coneguda amb el nom de «Nàmaste» 
Nàmaste és una d’aquelles paraules orientals que diu moltíssimes coses d’una manera molt breu 
Nàmasté vol dir
Conec aquell lloc dins teu on hi ha l'univers sencer
Conec aquell lloc dins teu on hi ha l'amor, la bondat i la pau senceres
Quan tu ets en aquest lloc que és dins teu i jo sóc en aquest lloc que és dins meu som un de sol
 

4 de maig del 2016

» 37

Home de Ferro
al Parc de la Pau, de la Tolerància i del Respecte
En un banc d'aquest parc hi ha pintat això
 
M'he enterat que a Fort Apache el qui ha pintat això li diuen Home de Ferro i diuen que es vol casar amb Nube Blanca. Malament perquè el tema no és la boda sinó que li facin veure el que no hi ha.
Es veu que aquest Home de Ferro, de petit, va ser Bolet de Bosc. I la jove Nube Blanca amb qui s'ha de casar està emprenyada perquè diu que l’ha vist volant amb uns ocells i el cert és que tant sols feia vida sana i es portava amb correcció i salut
Això de no anar ben colocat no els senta bé als qui diuen això. Es posen a beure i a mirar pelicules i així tenim la línia. Això sí, Home de Ferro sempre els deixa en evidència tot i ser capaços de fer-lo passar per malalt: tarat o drogadicte, coses així.
Un dia una psicoanalista em va dir que va fer fer-ho. Es veu que fa endorfines com les pastilles. Com podeu veure, si ho fa ella la cosa és normal i està bé. Fins i tot em va dir que en pren. El problema el tenim quan la cosa es torna crònica o de "revista setmanal" que és el que més agrada. I ara, per haver-los tret la crònica, diuen que Home de Ferro és agut. Si senyors, tot un geni. Un diamant en brut és aquest home. No sabeu el que us perdeu
Aquest petit conte de color verd l’he explicat pels qui es pensen que Home de Ferro ha fet això com qui fa uns guixots. S’equivoquen perquè ha costat el seu temps i és una obra entretinguda. No, no ho ha fet cap gamberro sinó un mestre i els de Fort Apache no li volen donar el títol i a sobre el volen matar. Els fa ràbia. Probablement peferirien veure aquí al parc una estàtua del Caudillo. Tenen una obra mestra i són capaços d’esborrar-la a sobre que no els ha costat ni cinc. Imagineu tot el parc així! Podria ser la Capilla Verda amb permís de Leonardo... Seria moderna i contemporània que ja fa temps que toca i podria ser una obra d’art que donaria valor de museu i de galeria a l’aire lliure del Parc de la Pau, de la Tolerància i del Respecte i de tots els parcs i, per extensió, de totes les naturaleses i de tots els mons que és del que es tracta i no d’una bretolada de caps rapats.
 

28 d’abril del 2016

» 36

Hola amics
M’agradaria mostrar-vos la fórmula que vaig resoldre-li a un bon matematic d’una equació de 5è grau. Aviam que en pensa de la meva numèrica lineal. Sí, és interessant el resultat de les meves formulacions doncs, com deia Eistein, són simples. elegants i belles. És aquesta:
LLLIBERTAT DE CÀTEDRA. Terme inclòs en el de llibertat acadèmica, el qual és més ampli. La llibertat acadèmica és la creença en la llibertat d’ensenyament i comunicació d’idees i fets en l'exercici de la professió docent. No hi estan excloses aquelles idees que són inconvenients a grups polítics o les autoritats. Aquesta llibertat s’ha de poder exercir sense ser represaliat amb pèrdua de treball o sou, o ser empresonat.
És com si comencés a bategar una criatura amorosa que tothom espera. Com tornar a la vida. A la terra promesa. A la deesa terra.
 

26 d’abril del 2016

» 35

A tots els qui no jugueu amb mi, 
a tots els qui em respecteu 
us explicaré un somni una mica irònic
Vaig somniar que em sentia especialment sensible i em semblava que estava enamorat però, tonto de mi, no em deixava. Anava amb ella i ràpidament tenia mitja galàxia de pares, de germans, d’amics i de món perseguint-me.

18 d’abril del 2016

» 34

Un nou projecte

Aceptar els canvis de paradigma i integrar-los en una nova manera de fer i de viure és el resultat d'una nova realitat perquè no pot ser novedosa si no es mira sense culpa, sense càrrega o sense penalitat sinó com una manera de tornar a aprendre a viure d'una altra manera si no millor, sí diferent...
... si no es mira com un nou projecte

13 d’abril del 2016

» 33

Hola amics

Aquest és un Dibuix-enigma:


i aquest és l'enigma del Salm 49:
Escolteu això, tots els pobles. Fixo l'atenció en un cas que m'intriga i exposo el meu enigma al so de la lira: 
Per què he de tenir por en dies dolents, quan m'envolta la malícia dels perversos?

8 d’abril del 2016

» 32

El llibre diu...

«Més enllà de la relativitat» 
En efecte el tema és el «més enllà» 
Podem dir més enllà de la religió, més enllà de l’art, més enllà d’una enfermetat. Allò que queda en tots els casos són les paraules «més enllà» sense les quals no hi hauria ni civilització 
Seria difícil trobar res que no portés la pregunta per aquest més enllà. De ser-hi, doncs, hi és, existeix, hi convivim 
La pregunta seria si hi ha manera de soldar absolutament aquest mes enllà amb el nostre més en aquí 
Aquestes són les preguntes que, en forma de codis, tinc penjades com podeu veure a la paret de la meva cambra 
 

» 31

σῆμα

«Semàntica» ve del grec σημαντικός que vol dir «significat rellevant». 
Sῆμα fa referència a signe o senyal. 
La semántica té cura de la interpretació dels signes: figures, símbols, codis alfabètics, numèrics, alfanumèrics, colors, etc.

28 de març del 2016

» 29

                   Bo de debò vol dir més que bo

                   Un dia li vaig dir a un amic:
—No creus que em podríeu tots plegats demanar perdó?

                   Després vaig pensar...
Després vaig pensar que al principi Déu creà el cel i la terra
Després vaig pensar que la terra era un món buit i sense cap ordre
Després vaig pensar que tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor
Després vaig pensar que un vent batia les ales sobre les aigües
Després vaig pensar que Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. 
Després vaig pensar que Déu veié que la llum era bona de debò
Després vaig pensar que Déu la separà de la foscor i li donà el nom de «dia»
Després vaig pensar que a la foscor li donà el de «nit»
Després vaig pensar que Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

Després vaig pensar que la cosa pintava bé, bé de debò, com això:

                  
                    Després, l'amic em respongué:

—En nom de tots et demano perdó

26 de març del 2016

» 28

Un ou de Pasqua 
i un dibuix 
Pasqua és: Oh, tots els assedegats, veniu a l'aigua, veniu, els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res
 

Aquesta nit és Pasqua. Una abraçada a tothom!

20 de març del 2016

» 27

Poema dels «ohs» 
Oh, bon dia, oh, veig que avui es un nou dia, oh, que disfruteu d’una nova oportunitat que se us dona, oh, avui i sempre perquè, oh, acabo de descobrir que encara tinc una nova oportunitat, oh, i això ho demostra la sorpresa que tinc sentint-me ara viu, oh, i fins ara no hi havia pensat, oh: sóc una demostració de la vida, oh, i per això puc dir que m’ho passo bé, que la vida s’ho passa bé en mi, oh, que està molt contenta de ser amb mi 
Oh, per tot això abans d'acabar, encara voldria dir uns quants ohs més: 
Oh amics meus m’estan passant coses meravelloses —visc!— i estic agraït a Déu i a tothom de tot el que està caient damunt meu que és vida: oh 
Espero que tots també estigueu bé vosaltres i tota la vostra colla i els vostres parroquians i la vostra família i els vostres amics, oh! 
Oh: que Déu us beneixi  
Oh, en confiança, jo estic agraït per tot menys pels psicoanalistes que diuen que ho saben tot i les persones que diuen que ho saben tot em posen dels nervis, oh ho sento no puc fer-hi més 
Oh però això és molt poca cosa comparat amb l’oh de la vida 
Oh, plou!
 

11 de març del 2016

» 26

Qui sap...
Qui sap si un pa no és una supernova... 
El pa, segons com es miri, també és una explosió. Només cal pensar en tot el seu cicle: blat, farina, fins al seu esclat al forn 
Com que bàsicament l’elaborem per compartir-lo és una explosió d’amistat 
Diu moltes més coses de les que diu un simple i humil panet que en la seva petitesa pot generar més llum que una supernova 
Compartir el pa arreglaria el món 
Tot això ho he experimentat mentre feia el meu primer panet 
Us n'ensenyo la foto perquè m’agradaria compartir-lo amb tots vosaltres 
Me'n sento molt orgullós
 

10 de març del 2016

» 25

Supernoves
Què és una supernova? Una supernova és una explosió estel·lar més energètica que una nova. Correspon a l'última etapa de l'evolució de determinats estels (estels binaris i estels massius). 
Les supernoves originen emissions de radiació electromagnètica intensíssimes que poden durar des de diverses setmanes a diversos mesos. Es caracteritzen per un ràpid augment d'intensitat fins a assolir un pic, i després decreixen en brillantor de manera més o menys suau fins a desaparèixer completament.
Fonamentalment, s'originen a partir d'estrelles massives que ja no poden fusionar més el seu nucli, esgotat i incapaç de sostenir-se per mitjà de la pressió de degeneració dels electrons, la qual cosa les porta a contraure's sobtadament i a generar, en el procés, una gran emissió d'energia. 
En la il·lustració podem veure les restes de la supernova de Kepler. Aquesta imatge és un fotomuntatge amb captures del telescopi espacial Hubble, l'observarori de raigs-X Chandra i el telescopi espacial Spitzer. 
L’astrònom danès Tycho Brahe (Svalöv, Suècia, 1546,-16001) va ser testimioni d’una supernova. També Johannes Kepler (1571-1630) astrònom i matemàtic alemany, va ser testimioni d’una altra supernova i, 400 anys després, Richard Phillips Feynman (1918-1988) físic nord-americà també va ser testimioni d’una supernova
Els artistes sovint som testimonis de les nostres supernoves ja siguin com a ressò o eco de les passades ja sigui com a premonicions de les futures.
Com que he estat testimoni de dues d'aquestes explosions estel·lars us n'ensenyo dibuixos de com les he vistes
 

11 de febrer del 2016

» 23

Us vull ensenyar la meva cambra


Ensenyar la cambra és com ensenyar la intimitat 
Ensenyar la intimitat és com ensenyar el millor de tu mateix 
Ensenyar el millor d'un mateix és ensenyar els millors desitjos que tenim envers els altres —els amics, els que m’envolten, els que no són ni massa lluny ni massa aprop— i, per extensió, a tots els demés: a tot el món! 
Ensenyar el millor d’un mateix: ensenyar tot allò que surt mi i que he de decidir què n'he de fer, ensenyar el perquè de tota aquesta aventura que és la meva vida 
Ensenyar el millor d’un mateix: en tinc moltes ganes! Crec que sóc un personatge prou interesant malgrat les defenses o les fugides de to que pugui tenir de tant en tant...  
Ensenyar el millor d’un mateix: aquesta aquarel·la és molt maca per ser ensenyada. Per això us la dono en ofrena de mi mateix
 
«Doneu-me un punt de recolzament i us mouré el món» 
Doncs bé, és com si avui hagués trobat aquest punt i us pugués dir: «Aquí el teniu. Aquí em teniu».

7 de febrer del 2016

» 22

Dues fotos de Berlin i una carta

__________________________
Aquí comença la carta 
«Barcelona, set de febrer de 2016. Benvolgut amic. Perdona que em desfogui. Aquestes paraules són un crit de ràbia i d'impotència davant tot el que m’està passant. És esfereïdor: clar i directe al cor. Estem davant una societat malalta que tritura tota persona que no segueixi la seva línia. Per què no es respecta el punt i apart d’aquest projecte? Jo sóc l’excepció que confirma la regla? Si la sóc m’haurien de donar el que demano, just per engegar la màquina cada dia. 
»Un dia me la van parar de cop d’un cop que em van donar quan em varen agafar entre vui o nou «persones» (?): policies, metges, enfermeres, guarda de seguretat i homes i me la van fotre. I això que jo estava quiet i parat. Ja no feia falta. Mentrestant, aquell que es deia «metge» amb cara de diable vermell i encès com una mona me’n va muntar una de bona. 
»Crec que ja va sent hora que es repari el mal que em van fer. No dic que el fessin volent però van cometre un error tan gran com el que jo vaig cometre: barrejar dues coses. Desde que va passar no hi hagut cap d’aquestes dues coses i tampoc hi hagut desastre: no hi hagut més violència per part meva. La violència l’han posada ells posant-me l’etiqueta, marcant-me, fent-me aquest seguiment diabòlic. Així qualsevol no balla! Em tenen acollonit només de pensar que puguin, quan vulguin, tornar-me-la a fotre. Pero aquesta vegada no sera així.  
JA SE SAP. Però si fos així la papollona podria provocar un huracà. Ja se sap que aquesta no seria la millor manera de fer-ho. Encara que ho sembli no vull la guerra. Sols vull que quedin clars alguns conceptes i fets. Entre tots —o tots— vàrem errar en alguna cosa. No tant sols jo sóc culpable. SI i NO. Ells també. Posem-hi remei. Engeguem la meva màquina una altra vegada. Que se’m doni el que a mi em funciona. Sí senyors, en mesura i la dosi exacta, que sóc com aquests nens que tenen falta de concentacio i hiperactividad.
»I això, senyors metges, ja saben que es medica. Que em pugui buscar la vida i ja no seré cap drogadicte, que aixo fa lleig de dir, sinó un malalt amb una enfermat comuna: la de voler trobar-te bé. I això d’una manera o altre tothom ho busca. Espero que es faci justícia. Crec que m’ho he guanyat. He demostrat ser valent, estar dret, donar la cara, ser intel·ligent, tenir superació i entrega, i una moral i una ètica a prova de bombes. Que me la jugo. Vaja si me la jugo. Pero aquesta és la meva força. 
»La vida que em dóna vida la dóna la dona que em va donar la vida que donen totes les dones. 
»Oi que em donaran el que reclamo i així callaré la boca? No senyors: em donaran el que jo demano i s’HAURÀ FET justícia. La justícia de Déu i no la dels homes que aquesta ja me la conec. I no se’n parlarà més, ho prometo davant de la meva mare que és el més bo i just de la humanitat i BONA DONA, dona bona.» 
Aquí acaba la carta
La imatge a de la dreta és del 1955, de Kim Manresa
La de l'esquerra és anònima, de l'any 1945. A la paret posa: 
Matilde, on ets? / Nosaltres vivim! / Lupi Trudi / Marizchen / Edu 

2 de febrer del 2016

» 21

Tranquilitat i fermesa
Per demostrar que allò que l’altre dia li explicava al psicoanalista era veritat, avui he tornat a la pastisseria i m’han venut la bandeja que us ensenyo 
 
Com podeu veure, la semblança entre les dues és gran 
 
Quan m’ha fet entrar al despatx li he explicat 
L’entrevista ha anat bé i els temors que tenia s’han esfumat. Li he parlat amb tranquilitat i fermesa. Ha estat el primer pas per obrir una nova via. Després he fet el segon pas i he desbloquejat la via morta. Ara la porta ja estava oberta. Era la meva porta. Tant sols havia d’entrar-hi i quan ho he fet li he dit: «Miri, miri» tot ensenyant-li les dues bandejes 
He afegit: «Benvingut sigui vostè també, viatger del terra o del subsol: la línia que es projecta des del centre li desitja la felicitat» i li he explicat que abans, quan totes aquestes coses encara no es podien dir amb el llenguatge científic o artístic els poetes ho expressaven amb paraules com aquestes:  
El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge, l'una a l'altra se'l revelen les nits.
Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra; radiant com un atleta que es llança a la cursa, surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre; res no s'escapa de la seva escalfor.
És perfecta la llei del Senyor, l'ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.

1 de febrer del 2016

» 20

Diumenge 
Diumenge, quan vaig anar a una pastisseria a comprar postres vaig passar per un carrer on hi havia una paret pintada i una llosa de la vorera tenia marcats dos cercles que semblaven encunys o restes fòssils
La dependenta em va vendre una bandeja plena d’astres i eren tan amunt que vaig haver de pujar moltes escales per menjar-me’ls. Eren boníssims 
Quan li vaig explicar al psicoanalista no s’ho creia 
Que digui el que vulgui 
                      Ell s'ho perd

31 de gener del 2016

» 19

Paleta de colors

Jo, com artista, m’agradaria tenir una paleta de colors com la de la imatge. Els pigments de les pintures estarien fets de radiació còsmica i tindria al meu abast tota la gama de l’univers per a poder pintar




Aquesta imatge és un mapa de la radiació còsmica de fons de microones obtinguda pel satèl·lit COBE de la NASA i d’aquesta radiació Wiquipèdia diu:
La radiació còsmica de fons (o fons còsmic de microones) és una radiació residual isòtropa procedent del període del desacoblament, quan l'univers tenia només 400.000 anys. Es correspon amb una radiació de cos negre amb un pic de temperatura de 2,725 K i una freqüència de 160,2 GHz (longitud d'ona 1,9 mm), en el rang de les microones.
La seva existència va ser predita pels cosmòlegs George Gamow, Ralph Alpher i Robert Hermann el 1948, com una conseqüència del big bang. Gamow, Alpher i Hermann van calcular que tenia una temperatura d'uns 5 kelvin. Arno Penzias i Robert Wilson van observar una radiació de fons de l'esmentada temperatura, descobriment que els va valer el Premi Nobel de Física el 1978. Actualment, la majoria de cosmòlegs consideren la radiació còsmica de fons la millor evidència del big bang.
A principis dels anys 90, el satèl·lit COBE de la NASA va aportar noves dades sobre la radiació còsmica de fons creant un mapa de microones de l'univers primitiu. Actualment, el satèl·lit WMAP, també de la NASA, continua la tasca del seu predecessor amb mesures molt més precises.
«Com artista, m’agradaria tenir una paleta de colors així» he dit en començar però suposo que això és el que li agradaria a tothom perquè a tots ens agradaria ser com Déu. D’aquí venen molts dels nostres comportaments prepotents que de vegades tenim els humans quan ens creiem que ho sabem tot o creiem tenir una paleta de colors com aquesta a les mans
I som mes petits que formiguetes
Però sembla com si aquesta manera —aquest «voler ser com Déu»— també fós una manera de correspondre a l’amor que Déu ens té
Aquesta «manera» podrà estar més o menys equivocada però aquí no hi entrarem perquè tots quan parlem de Déu anem equivocats. Només és una qüestió de graus

30 de gener del 2016

» 18

Tempesta. Potser un huracà



Aquesta fotografia la vaig fer posant el llibre damunt el llit. Els núvols de la tempesta acompanyen o es barregen amb els llençols
Quina fúria oi? 
Segons en quin estat d’ànim ens ho miréssim també hi podríem veure indignació, ira, irritació, impetuositat, arravatament, còlera o exasperació
L’aigua i les espurnes de l’escuma topant avall amb les roques
Després, a sota, la zona de la calma i de la serenitat on hi ha un ocell tocant amb el bec la superfície de l’aigua a punt de pescar alguna cosa i a punt també de coincidir amb el plec del full
Allà, a la meitat inferior del llibre on la serenor que desborda de l’aigua permet que la vida segueixi riu avall
Vosaltres no ho veieu també així?

29 de gener del 2016

» 17

Bon dia


He col·locat tot d’elements a la imatge que podeu veure perquè sovint em serveixen per treballar com si fossin les paraules d’un paràgraf
Els astres, les aquarel·les com astres, els xacres com aquarel·les, una campaneta com un xacra, Van Gog... 
Tot roda però diu alguna cosa?
De vegades aquests collages que faig penso que s'assemblen a la teologia quan humilment prova de trobar paraules per expressar l’inexpressable que és Déu
També hi ha un «logos» en tot això que jo faig que també és inexpressable i que malgrat tot, com fa la teologia, no deixo d’intentar expressar-ho
Tant la teologia com jo sempre ens quedem amb la incògnita, però, de saber si haurem estat prou humils com per arribar a comunicar alguna cosa d’allò que no es pot dir res
«Déu és amor, ens estima com una mare estima i protegeix els seus fillets i els dóna el que necessiten» diu la teologia però no sap com dir-ho perquè se sent depassada per alguna cosa molt més gran que les seves mateixes paraules i que els mateixos teòlegs que les volen dir... Una cosa anomenada amor i que mai sabem com dir

El llibre del Deuteronomi descriu com ens estima Déu però la pregunta pel «teòleg» que va escriure aquest llibre segurament que va ser semblant a la que em faig jo: hauré aconseguit de comunicar-ho?
El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers. Dt 32,10-11

28 de gener del 2016

» 16

Sobre tocar

Com deia, sovint tinc la sensació que em volen «tocar», que volen arribar fins allà «on sóc» per «prendre’m de mi» i fer qui sap què amb la meva persona...
Estic realment envoltat d’agressors, de lladres o d'aranyes com la vermella del dibuix o només m'ho sembla? 
I si ho estic ¿què em podrien fer realment?
Sé que no és veritat perquè és impossible: «essencialment» mai ningú no pot tocar ningú —¿qui seria tan poderós com per arribar a tocar l’ànima d’una persona?— i si haguéssim de posar-nos melodramàtics podríem dir que «tots, en el fons, sempre estem sols» però sé que això tampoc és així: Déu que em coneix i m’estima sí que ho pot: és l'únic
Portant la situació al límit, el màxim que em podrien fer seria matar-me i tant ells com jo sabem que ni així aconseguirien tocar-me ni un pèl. Com en un western els diria:
—Teniu la pistola, teniu. Au va: dispareu, covards

27 de gener del 2016

» 15

Sobre l'ombra que vigila 

M’he encaparrat a fer un mural pel sostre de l’entrada de la finca. L’estan remodelant. M’agradaria que veiessin que darrera meu —o és millor «dins meu»?— hi ha un altra entrada. La del creador, la de l’artista. Pero em temo que el mal geni que em caracteritza pugui més que el projecte
Malgrat tot, com que tinc prou feina no m'hi capfico massa. Encara que no ho sembli jo no tinc cap dia de festa. Aquest cap de setmana m’he fet un tip de vigilar. Potser massa. Potser perquè tinc la sensació que a mi també se'm vigila. Potser massa. Potser un dia en parlaré d’aquesta sensació que tinc de ser massa vigilat
En la fotografia podem veure com l’ombra d’una fulla de pi vigila que aquesta mateixa fulla no es tombi. Segons com sembla un mòbil de Càlder o el circuït de Möbius

23 de gener del 2016

» 14

He tornat a dibuixar l’estrella 
He tornat a dibuixar l’estrella... i l’ull que la veu. He tornat doncs a allò que l’estrella significa per a mi. L’estrella i el record de l’estrella. Record de llum, d’espurna i d’esclat. Record que estar bé amb mi i amb el món és possible. Record que sóc acollit i estimat. Record que un fluxe de pau i de benestar em travesssaSí: no puc negar que això m’ha passat alguna vegada —altrament no seria viu— però... ho oblidoOblido que no estic sol i que sóc estimat per DéuQue l’estrella estigués present de manera tant viva quan va néixer Jesús diu més del que diu«Recordeu, recordeu» semblava que els anava dient l’estrella als tres savis i als pastors que el buscaven...
Que avui hagi tornat a dibuixar l’estrella vol dir que tot això d’alguna manera en mi és viu, molt viu: només ho he de recordar

22 de gener del 2016

» 13

Agafar l'ocasió per la punta dels cabells

L’any 240 ac Posidip va escriure un epigrama en forma de preguntes i respostes a una escultura. Una traducció lliure podria ser aquesta: 
—On va néixer qui et va esculpir?
—A Sició
—Com es deia?
—Lisip
—I tú, qui ets?
—L’Ocasió poderosa
—I perquè estàs de puntetes?
—Perquè sempre corro
—I com és que tens ales als peus?
—Perquè volo com el vent
—I per què portes una navalla a la mà dreta?
—Perquè vull ensenyar als humans que sóc més veloç que qualsevol instant
—I perquè tens tants cabells davant dels ulls?
—Perquè qui em trobi em pugui agafar
—I com és que de darrera ets calb?
—Perquè un cop que he passat ningú no em pugui agafar per darrera
—I perquè et va esculpir Lisip?
—Perquè fós un ensenyament, amic, per a tots vosaltres
Pel que fa a mi, l'altra dia vaig veure que l'ocasió era més o menys com el dibuix de sota. Una mena d'engranatge: un sistema de rodes dentades que engranen les unes amb les altres i totes elles amb la vida
Però el més important és que la vaig veure
Vaig veure l'ocasió
Així, l'ocasió també era per a mi
Algú me l'oferia
                          Només a mi !


                          L'ocasió de viure !
                          Per això dono gràcies en tota ocasió

17 de gener del 2016

» 12

Sobre psicòlegs

Amb els psicòlegs cal anar amb compte
Segons com sembla que tinguin por de tu i que et persegueixin... 
           o m’ho sembla només a mi?
Que estiguin tranquils: Déu sap
Si no ens han d’ensenyar res...
Si ja sabem el que hem de fer...
Si han estudiat tants anys a la Universitat...
Si saben que el cap no es toca...
Si saben que ells tampoc saben...
Em sembla que em posaré a treballar seriosament i en prescindiré
Em tindré a mi mateix com a eina però al mateix temps com a material de treball
L’empresa que tinc al cap s’ho val: com a mínim és tan gran o la mateixa que la del poema de Rudyard Kipling
Si...  
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
Si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
Si pots esperar i no cansar-te de l'espera, o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odïin, sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;  
Si pots somniar -sense fer que els somnis et dominin; Si pots pensar -sense fer una fi dels pensaments;
Si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar igual aquests dos impostors;
Si pots suportar de sentir la veritat que has dit, tergirversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles; 
Si pots fer una pila de tots els guanys i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop sense dir mai res del que has perdut;
Si pots forçar el cor, els nervis, els tendons a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res llevat la Voluntat que els diu: ''Seguiu!'' 
Si pots parlar amb la gent i ser virtuós, o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
Si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; Si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, has arribat, fill meu, a ser un Home 

15 de gener del 2016

» 11

Cycles of Time
De vegades faig coses que només les entenc jo... i amb això també dic implícitament que els demés no les entenen. Qui entén de veritat, doncs: ells o jo?
Una d’aquestes coses és una fórmula, un concepte físic per mesurar l’espai-temps
Parteixo de la base d’un diagrama del físic i matemàtic Roger Penrose (1931) en el llibre Cycles of Time: An Extraordinary New View of the Universe (Bodley Head, 2010)
Ara només em falta posar-me a explicar-ho com fa ell
És clar que jo no he anat a la universitat
M’ho he tingut de manegar a la meva manera i em sembla que no vaig errat aquesta vegada
Sí, ara només em falta explicar-ho amb les meves eines
Seria de covards no intentar-ho
Seria de mesquins voler quedar-m'ho tan sols per a mi i no donar-ho 
La grandesa de Sir Roger no han estat ni uns coneixements, ni unes il·luminacions ni un saber flotant en l'espai del seu cap sinó aquesta: les paraules, l'explicació, l'esforç per a donar-ho
Pel que fa a mi, de moment presento el tema esquemàticament en aquest collage tot pensant en la feina que em queda per fer i com puc començar-la i això només ho puc saber jo i he de treballar net com Penrose

» 10

Lady Stardust
a l   p a r c   d e l   P u t x e t


People stared at the makeup on his face
Laughed at his long black hair, his animal grace
The boy in the bright blue jeans
Jumped up on the stage
And lady stardust sang his songs
Of darkness and disgrace
La gent li mirava el maquillatge de la cara
i es reia del llarg cabell negre i de la seva gràcia animal
El noi dels pantalons texans blaus i lluents
va saltar a l'escenari
I la senyora «polsim d’estrelles» va cantar cançons
de foscor i de torbació

14 de gener del 2016

» 09

Allò que hom vol

Avui he sentit la cançó La nostra alegria ningú no ens la prendrà i per uns moments l’he compartida. M’he sentit acompanyat per l’alegria i pels qui la cantaven...
I... era  evident que hi participava perquè, de la manera que fós, jo també estava alegre... 
Per uns moments més o menys llargs: en l’alegria, la quantitat o la durada no és important...
Quan pressentim veient la branca nua,
que, malgrat tot l'ametller florirà;
quan esperem al cor de la nit crua,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà
És cert que el món on jo visc és un altre. Més dificil, més complexe si voleu, però no exempt d’encant. He d’acceptar que les coses són com són. No són ni més bones ni més dolentes. Són les que hi ha. Les he d’acceptar tal com venen. En tot cas, les dolentes ja marxaran. He d’esperar que sigui així. Per això, entretant, faig el que faig: faig... alguna cosa! No faig «no-res»! 
Tinc una feina envejable. No em puc queixar: cuidar i vigilar a la mare. Ella també em cuida i em vigila. Què més puc demanar? Estic aprenent moltes coses en aquest ofici. Si ho expliqués el món es riuria de mi però...
Si en soledat vetllem el ble que crema
per si un amor ens allarga la mà;
quan l'amistat desbordi tot esquema,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà
 
Si ho expliqués el món es riuria de mi com es riuria del meu dibuix, però...
...allò que hom vol sempre ho pot abastar

» 08

Ziggy Stardust

Avui ha mort David Bowie. Se li va dil·latar la nineta de l'ull dret d’un cop de pilota quan era petit. Per ell «moc fitxa» avui en el meu joc d’escacs particular
Les coses cal creure-les i cal ser conseqüent amb elles. Jo me les crec i sóc conseqüent per això faig el que faig i, si ho he de fer sol, cap problema
Tot i que ben pensat potser tot això —totes aquestes coses— cal fer-les sol... però també acompanyat al mateix temps

Sol perquè sóc com sóc i no hi ha ningú com jo i, si segueixo vivint, és senyal que Déu m’estima i ho vol així i no m’estimaria si em comportés d’una manera diferent

Però només sol em tornaria boig
Per això cal acceptar —i donar!— la companyia
Fer el meu camí solitari però junts, amb d'altres solitaris com jo, jugant tots el joc que ens toca jugar
Caminar junts té les seves regles. Caminar sol també
Caminar, seguir sota aquest ull que tant ens estima i que tot ho veu 
He dibuixat un mantell en el centre del qual hi ha un quadrat
He «mogut fitxa»: un quadrat on hi ha un
CDR com un ull
He dibuixat un ull en l'acte de veure-hi
L’ull que ens veu i que ho veu tot?

Seguim  
No ens podem queixar

10 de gener del 2016

» 07

A lonely CDR balad
Faig una via molt solitaria, és veritat, i em sembla que no és gaire ben vist 
No és fàcil 
No és cap «autoflajelament» com alguns creuen. La meva reclusió, el meu retir, el meu aïllament són per no ferir. Perquè la realitat sempre te la serveixen crua i arriba a ser indigesta 
Potser ha arribat el moment que m’obri per poder treballar tots plegats. Se m’ha d’ensenyar com fer-ho 
Tinc raó 
Pel que fa a mi, paciència: seguiré treballant. Seguiré visitant «l’interior de la meva terra i seguiré rectificant» com deien els alquimistes